ROBERT CRUMB, cap visible del moviment underground nord-amercià, creador de FRITZ, EL GAT CALENT i dibuixant d'AMERICAN SPLENDOR, ha tornat a posar el còmic en boca de tothom amb la seva versió il·lustrada de La Bíblia. Amb el prosaic títol de GÉNESIS, CRUMB ha fet una versió il·lustrada del best-seller per excel·lència, amb una pretensió d'objectivitat lloable, però no del tot lliure d'interpretació.
L'esperit hippy de CRUMB està molt lluny d'aquest còmic; i és que ara l'autor té més de 60 anys i manifesta haver deixat les drogues i l'alcohol. Així, com diu, aquesta adaptació és, sobretot, prudent. Així que no, rere aquest GÉNESIS no hi ha ni subversió, ni revolució, ni crítica ni ironia; no hi ha res de l'esperit underground dels 70.
Així que de CRUMB només queda la seva excel·lent habilitat com a dibuixant, i la veritat és que la peculiaritat artesana del seu dibuix li queda molt bé a aquesta història. El llapis, a priori, només acompanya el text, i potser en alguns casos el complementa. Com dèiem, aquest GÉNESIS és una Bíblia il·lustrada, que pretén acostar-se de la manera més encertada possible a l'original.
Però és precisament en aquesta voluntat d'objectivitat on trobem una petita guspira d'interpretació. I és que allò allò que ha atret a CRUMB del llibre sagrat, al igual que a altres autors al llarg del temps, és la seva cruesa. Una lectura neta de la Bíblia l'allunya de la visió d'un Déu bo i condescendent que s'ha anat forjant al llarg dels segles. La mirada de CRUMB, així, és una mirada germinal, neta. CRUMB mira a la Bíblia com una obra literària, al igual que mirem ara els relats d'HOMER, i no pas com un pamflet dogmàtic. L'autor ens diu, en definitiva, que la visió de Déu que hi ha a la Bíblia és la d'un Déu omnipotent, caut, calculador i castigador: dictatorial, en definitiva.
Així la virtut d'aquest GÉNESIS rau en el fet d'apropar-nos la Bíblia d'una manera més accessible, també lliure de prejudicis religiosos, i ens la presenta com un treball literari immens, en la línia d'altres obres de dimensions èpiques com EL SENYOR DELS ANELLS. Com a còmic, per altra banda, no té res d'especial, i és que la seva narrativa queda atrapada en una munió de noms, llinatges i llocs que no fan més que entorpir la lectura i restar-li ritme a la història. Un problema que evidentment no és de CRUMB, sinó del llibre original.
GÉNESIS
IRON MAN: EXTREMIS
El guionista WARREN ELLIS s'ha fet un nom reinventat els gèneres, questionant els valors socials, portant la morbositat al límit; interrogant al lector, en definitiva. Tant les seves obres per a grans editorials com les seves creacions pròpies han estat tant tant criticades com alabades. Així que el senyor ELLIS tenia el currículum ideal per participar en la redefinició que la MARVEL ha estat duent a terme de tots els seus personatges durant aquesta dècada. PANINI ens edita ara en forma MARVEL DELUXE l'etapa de WARREN ELLIS al capdavant de la capçalera d'IRON MAN, una peça imprescindible en aquesta renovació.
WARREN ELLIS ha demostrat sempre no tenir prejudicis a l'hora de destruir, literàriament parlant; i IRON MAN requeria una destrucció, com la que també ha patit CAPITÁN AMÉRICA. I és que la vinculació de TONY STARK amb la industria armamentista l'ha col·locat en els darrers anys en una situació difícilment justificable de d'un punt de vista heroic. És per això que ELLIS destrueix al personatge, tant a l'individu com al superheroi, per després reconstruir-lo. I el seu renaixement no és només mental, també físic: IRON MAN, després d'aquest còmic, no és la mateixa persona ni tampoc el mateix superheroi.
El còmic qüestiona els principis d'IRON MAN i posa sobre la balança les seves bones accions i les dolentes. Com era d'esperar, el resultat de fer balanç és insuportable, perquè després d'anys de lluita, què ha canviat? És el món millor ara que fa vint anys? Són els governs menys corruptes? I encara més: no hauria estat l'armadura d'IRON MAN més profitosa en mans d'un altre?
Així que ELLIS es posa a treballar, i resol el dubte sobre si TONY STARK és decisiu o no, convertint-lo, com dèiem, en una altra persona, en una persona única. El guionista canvia així per sempre al personatge, i li recrea un passat adient pels temps que corren, més coherent i versemblant.
El resultat és un còmic que funciona a dos nivells. Per una banda és un còmic reflexiu, un xic pessimista, en la línia de tots els treballs d'ELLIS. Un còmic que, en definitiva, busca pertorbar al lector. Però que ningú s'espanti: també és un còmic d'acció, dibuixat de manera insuperable per la mà realista d'ADI GRANOV. La passió d'ELLIS per la ciència i la tecnologia i la de GRANOV per la mecànica fan d'aquest còmic un còctel visualment explosiu, únic en aquest sentit. Així que si IRON MAN havia de renéixer, res millor que fer-ho d'aquesta manera.
MAGNETO: TESTAMENTO
Durant l'època daurada del mutants de la MARVEL, de la mà de CHRIS CLAREMONT, el personatge de MAGNETO va agafar una rellevància especial. A un personatge tant important, però, no li podia faltar un passat; i CLAREMONT va donar-li el rerefons que es mereixia: un passat com a pres jueu al camp de concentració d'Auschwitz.
Ara, el guionista GREG PAK, que treballa alternativament en còmic i en cinema, recull tots els bocins del passat de MAGNETO i els dona forma en un còmic que està molt lluny del món dels superherois. I és que de l'origen de MAGNETO, el personatge, aquí no hi ha res. Sí trobareu el relat d'un jove jueu que va patir la persecució nazi durant anys i que va veure morir a la seva família de manera salvatge.
Rere aquesta història tòpica que no aporta res de nou destaca la peculiar habilitat del jove MAGNETO per trobar metalls, fet que l'acabarà convertint en contrabandista. Una manera peculiar i realista d'introduir un personatge fictici en un capítol històric tant delicat. Però a part d'això, i malauradament, no trobem en aquest jove personatge res de MAGNETO. En cap cas el còmic explica com un nen bo i vital acaba convertint-se en allò contra el que ell mateix va haver de lluitar. Així que haurem de suposar que MAGNETO va esdevenir monstre lluitant contra monstres, perquè el final d'aquest còmic resulta massa obert i imprecís.
El resultat és atípic dins la factoria MARVEL, tant per la seva història, com pel seu dibuix. Més estranya encara és la situació en la qual es publica, envoltat d'una polèmica que han recolzat molts dibuixant de còmics entorn la figura de DINA BABBITT, una pintora txeca a qui el museu d'Auschwitz li nega el dret de tornar-li els retrats que va pintar durant el seu confinament als camps de concentració.
MAGNETO: TESTAMENTO corre el risc de deixar indiferent al molta gent, però sembla resultar imprescindible pels fans dels mutants.
HABLANDO DEL DIABLO
BETO HERNANDEZ ens sorprèn amb HABLANDO DEL DIABLO, un còmic que s'allunya del seu costumisme habitual i s'apropa més a les reflexions del seu germà GILBERT. Però que els fans de BETO no s'espantin, perquè en aquest còmic trobaran les seves característiques dones voluptuoses amb personalitat de ferro.
HABLANDO DEL DIABLO comença com un relat amable sobre una jove gimnasta que, avorrida del dia a dia, es vesteix de diable per espiar el veïnat. La seva innocent trapelleria, però, acabarà involucrant a diferents persones amb els seus diferents problemes, desembocant en una espiral de violència difícilment refrenable.
BETO juga al joc de l'acció i la reacció amb una lleugeresa inusual, fent de l'assassinat un incident gairebé frívol. Els personatges de HABLANDO CON EL DIABLO acaben actuant de manera inhumana, tot i que les seves relacions de parella i de família semblen demostrar tot el contrari: que són tant humans com tots nosaltres.
Aquells que no coneguin el treball dels germans HERNANDEZ potser quedin sorpresos d'aquest còmic, que barreja diferents gèneres de manera única i que utilitza els personatges estereotipats amb un aire modern molt personal. Dones indestructibles, homes dèbils, homosexuals trastornats i gimnastes lesbianes són només algunes de les figures que deambulen per aquest còmic amb un rumb difícilment predicible. Tot plegat juga a favor del lector, que no podrà més que sorprendre's al girar cada full del còmic.
LAS NOCHES DE ZIPANGO
Amb el permís de SUEHIRO MARUO, HIDESHI HINO s’ha convertit en l'estendard del terror japonès al nostre país. La barreja d’elements innocents i grotescos l’han elevat als altars de la modernitat i l’han convertit en una mena d’icona pop alternativa.
Després de grans títols com EL NIÑO GUSANO o EL HOMBRE CADÁVER, ara ens arriba LAS NOCHES DE ZIPANGO, un recull d’històries curtes que agrupa una mena de llegendes urbanes del segle XX.
Com és habitual en HINO, els protagonistes d’aquestes històries son personatges innocents, aparentment bons i càndids. En aquest cas tots ells són nens que veuen reflectits en el seu aspecte extern les seves pors i els seus desitjos. Així, una noia ratolí, una altra amb el cap girat o una dona sense rostre són els protagonistes d’una sèrie d’històries que de vegades parlen dels horrors més clàssics i de vegades de terrors més moderns.
HINO reflecteix de manera lliure en molts casos els fantasmes de la seva infantesa, ja que va viure a la Xina al final de la Segona Guerra Mundial, en ple moviment social contra els japonesos. D’aquí sorgeixen personatges en situació límit: un mafiós, com el seu avi, o un escorxador, com el seu pare. Potser de la guerra també s’extreuen imatges repetides en HINO com els cossos en descomposició. I és que rere el seu dibuix de línia simple i les seves històries amb tocs de fantasia infantil, hi ha un missatge d’abandonament, de pèrdua, d’impossibilitat de sortida. En molts casos sembla que els seus protagonistes no només no poden lluitar contra allò que els transforma, al més pur estil KAFKA, tampoc poden intentar-ho. I és que la força que els destrueix és massa intensa, més animal que no pas racional.
Certament, HINO llueix més en les seves històries llargues, tot i que aquest LAS NOCHES DE ZIPANGO pot servir per endinsar-se en el particular món de l’autor, terroríficament distingit. Una bona mostra de terror modern, que porta més enllà les idees estètiques de mestres anteriors, com EDWARD GOREY, o imitadors posteriors, com TIM BURTON.
LAIKA
GLÉNAT publica al nostre país LAIKA, el premi ESINER a la millor novel·la gràfica juvenil l’any 2008. El còmic explica la història del primer animal que va viatjar a l’espai, la gossa LAIKA. Ho fa construint una història dramàtica, que barreja història i ficció, grans ambicions i petits somnis.
El còmic reflexiona de manera benintencionada sobre la llibertat individual principalment; però al llarg de les seves vinyetes altres temes esquitxen la trama, com la moral científica, la política i també el destí.
L’autor, NICK ABAZDIS, parla de LAIKA com un símbol, però la retrata com un ésser innocent i indefens, com allò que era en realitat: un animal abandonat. En aquest sentit, ABAZDIS crea cert paral·lelisme entre ella i el cap del projecte, un antic pres polític rus. Els dos personatges surten de l’anonimat per sortir a la palestra, tot i que potser en cap dels casos el futur és millor.
ABAZDIS crea una història densa però amena, amb aire de novel·la juvenil, però evitant excessives simplicitats. El particular dibuix de l’autor, per altra banda, s’adiu molt bé a la història, i resulta agradable a simple vista. Tot plegat fa de LAIKA un molt bon còmic juvenil, que no desagradarà tampoc als lectors madurs que no siguin molt exigents.
BATMAN R.I.P.
Arriba al nostre mercat la darrera etapa del guionista britànic GRANT MORRISON al cap de la capçalera de BATMAN, amb el suggeridor títol de BATMAN RIP. La noticia de la suposada mort de BATMAN va arribar als noticiaris de tot arreu i va provocar la raonable ira dels fans, però després de llegir aquest volum recopilador resulta evident que tot va ser una exageració mediàtica per vendre més números. Mori o no mori BATMAN en aquest final, obert, com era d'esperar, allò veritablement interessant és la desconstrucció que MORRISON fa del Senyor de la Nit.
I és que si bé BATMAN no mor realment, o si mor per reaparèixer més endavant, sí mor metafòricament. MORRISON parteix d'una idea tan arriscada com pretensiosa, com ja li havia passat a altres títols de BATMAN. La pregunta és: ¿Què succeiria si BRUCE WAYNE no fos un personatge fictici, si fos un personatge real que hagués se suportar el pes de totes les seves aventures? ¿Com podria una ment humana sobreviure amb totes aquestes experiències traumàtiques a les espatlles? La pregunta, però, va més enllà de la psicologia barata; i acaba resultant un interessant exercici d'arqueologia del còmic. MORRISON ret així homenatge a tota la trajectòria del personatge i fa un esforç per prendre el fil de la continuïtat d'aquest personatge des de els anys 30.
Això suposa recordar alguns vells personatges i recuperar els fets esdevinguts en números antics. Per aconseguir lligar-ho tot, MORRISON ha estat preparant el terreny alguns anys. La trama conclou en una història amb la presència de BATMAN, el nou ROBIN, NIHTGWING, el JOKER, les dues darreres novies de BRUCE WAYNE, el seu fidel majordom, el seu malcarat fill i fins i tot el fantasma del seu pare. Així, a mig camí entre el serial i el “thriller”, MORRISON destrueix mentalment al personatge, convertint-lo en una ésser paranoic i fins i tot en el seu pitjor enemic.
La fallida mental de BRUCE WAYNE aporta al còmic els seus moments més brillants, com el sorgiment d'un nou BATMAN, amb un nou uniforme i amb una nova i salvatge personalitat. També la teoria paranoica que WAYNE ordeix al seu cap resulta molt interessant. I resulta clarificadora la visió de BATMAN com un humà superior, especialment entrenat tant tant intel·lectualment com físicament, una persona extremadament intel·ligent, obligada a ser sempre inhumanament caut.
Tot plegat resulta complexe i en alguns moments excessivament dens i fins i tot un xic esquizofrènic. Sembla que potser MORRISON ha intentat explicar una història massa gran, o potser aquí ens perdem molta informació ja que els números anteriors a aquest BATMAN RIP no s'han editat. Però el resultat és més que interessant i té moments certament brillants. El dibuix, per la seva banda, està a l'alçada del guió, i ens brinda algunes imatges esplèndides, com la del JOKER o la del nou vestit de BATMAN.
DINASTÍA DE M
El pla mestre de MARVEL per recuperar el prestigi perdut durant els 90 es diu DINASTIA DE M. Més enllà de les virtuts pròpies del còmic, el treball de BRIAN MICHAEL BENDIS tornava a posar l'editorial al seu lloc, recuperant quelcom que durant anys li havia donat la glòria i que s'havia perdut: la continuïtat. Ara PANINI recupera aquesta sèrie imprescindible en un volum únic.
La continuïtat vol dir que, en els millors moments de MARVEL, totes les sèries estaven lligades entre elles, que tot allò que li succeïa a SPIDERMAN influïa en allò que li succeïa a HULK. Això donava cohesió a la gran maquinaria que durant molts anys havia creat STAN LEE: l'univers MARVEL. Però tenia un costat negatiu: que per seguir un esdeveniment els lectors havien de comprar moltes col·leccions. Això va acabar aixecant crítiques i als noranta l'invent de la continuïtat se'n va anar a norris. Va ser amb JOE QUESADA a la direcció de MARVEL, ja al segle XXI, que la MARVEL li va veure les orelles al llop. El llop es deia DC, i estava guanyant lectors a base de copiar la idea de la continuïtat. Així que la MARVEL es va posar les piles, de la mà dels dos nous guionistes més importants de l'editorial: MARK WAID i BRIAN MICHAEL BENDIS. És aquest darrer qui signa DINASTÍA DE M, que reuneix als dos grups de superherois més poderosos, LOS VENGADORES i els X-MEN i els situa en una història que parteix d'una idea tan antiga com efectiva: que la destrucció és la primera passa cap al renaixement.
Pel que fa a l'argument, DINASTÍA DE M es situa després dels esdeveniments de VENGADORES DESUNIDOS, que explicava la bogeria de LA BRUJA ESCARLATA i la mort d'alguns dels herois clàssics de l'editorial, com LA VISIÓN o OJO DE HALCÓN. Aquí es reuneixen els dos grups que havien tingut relació amb la bruixa convocats pel professor XAVIER. Mentre decideixen què fer amb la filla de MAGNETO, aquesta desperta i crea una sèrie d'universos alternatius amb l'objectiu de trobar el millor dels mons possibles. I la clau per trobar-lo rau en el paper que els mutants haurien de jugar a la societat.
BRIAN MICHAEL BENDIS, un guionista tant alabat com criticat, va tocar el cel amb aquesta trama. I és que si bé alguns treballs seus feien gala de manca de profunditat, excessiva lleugeresa i innecessària complexitat; a DINASTÍA DE M sembla que BENDIS va poder treballar finalment de bon gust, amb el ritme que ell imposava. Això ha donat com a fruit una història madura, ben planificada, en la qual tots els personatges estan esplèndids i en el lloc en el qual han d'estar. El dibuix del francès OLIVIER COIPEL és excel·lent, paradigma del nostre temps, i a més el còmic compleix el seu objectiu últim: reunir als protagonistes de les dues capçaleres més importants de l'editorial. Certament, des de les SECRET WARS dels vuitanta cap títol de la MARVEL havia estat tant transcendent com LA DINASTÍA DE M, així que només per això ja resulta imprescindible per als seus fans.
LAS DOS VIDAS DE ANDRÉS RABADÁN
ANDRÉS RABADÁN va matar l’any 1994 al seu pare, clavant-li diverses fletxes amb una ballesta, dies després de fer descarrilar tres trens. Porta més de deu anys apartat de la societat, reclús als pavellons psiquiàtrics de diferents presons catalanes. Se li va diagnosticar esquizofrènia paranoide.
La seva història es podrà veure aviat a la gran pantalla, en forma de pel·lícula; una pel·lícula que s’ha creat de manera estranya. Primer es va escriure un guió a quatre mans amb el propi RABADÁN. Després el director es va veure incapaç de plasmar visualment l’ambient dels pavellons psiquiàtrics, així que li va demanar a RABADÁN que dibuixés un storyboard sobre el guió. El resultat s’allunyava molt de la idea d’storyboard, ja que era massa brut i detallat. Es tractava d’un còmic de caràcter amateur amb estètica del tebeo underground dels 80. Amb el material a les mans, la productora del film no només va poder crear l’estètica de la pel·lícula, també va establir contactes per editar el treball de RABADÁN coincidint més o menys amb l’estrena de la pel·lícula. Així finalment, al més pur estil psicòpata nord-americà, el treball artístic d’una assassí veu la llum, en aquest cas editat per NORMA.
Es fa molt difícil fer una anàlisi estricte d’aquest còmic des d’un punt de vista acadèmic; i és que, com el mateix RABADÁN escriu al final, ell no entén de còmics. En aquest sentit, el guió resulta pla i mancat de planificació, els diàlegs semblen forçats i tot, en conjunt, és massa evident i simple. A més, el fet d’estar inspirat directament en el guió escrit del film li aporta al còmic una sèrie de vicis que no acaben d’encaixar i que a més li treuen realisme a una història que vol destacar per la seva veracitat. El dibuix, per la seva banda, farà les delícies de qualsevol psicoanalista, però resulta primitiu i demostra cert desconeixement de l’anatomia humana.
És evident que sota una anàlisi acadèmica LAS DOS VIDAS DE ANDRÉS RABADÁN no aprova, així que l’hem d’entendre com un objecte curiós, com el particular testimoni d’un malalt mental. En aquest sentit, els lectors som uns privilegiats, perquè poques vegades una ment com aquesta s’obrirà davant nostre d’aquesta manera. Això sí, ens estalviarem qualsevol valoració sobre la morbositat de la proposta o la campanya de màrketing de la pel·lícula.
LA LÍNEA DE FUGA
Treballs com LA LÍNEA DE FUGA recorden que a alguns països la situació del còmic està molt més normalitzada que al nostre, i que, en general, la vinyeta està millor considerada. Només així podem entendre un treball com aquest, que parla de poesia i, de fet, fa poesia.
El guionista, CRHISTOPHE DABITCH, situa el còmic a les darreries del segle XIX, en el Paris dels poetes maleïts. El protagonista, un poeta sense fortuna, forma part del grup els decadents, un frustrat moviment literari que pretenia lluitar contra l'ordre establert i el materialisme de la societat. RIMBAUD era l'estendard per aquests escriptors, que es movien entre la revolució intel·lectual i el patetisme, essent la burla de molts altres poetes. La figura real de RIMBAUD, aliena a tot aquest rebombori, va deixar l'escriptura i va marxar a Àfrica, alimentant així una llegenda que el situa fins i tot com a contrabandista d'armes. El poeta protagonista fuig de França acusat de fer passar els seus poemes pels de RIMBAUD. Comença llavors una recerca que el portarà per diferents indrets de França i finalment a Àfrica, on trobarà el seu veritable camí.
El protagonista, al igual que molts dels poetes amb el quals es troba en el seu viatge, pateix d'un profund avorriment, causa última del seu desànim vital. Tots han trobat una manera o una altra de suportar aquest estat d'ànim, però el protagonista encara no sap com enfrontar-s'hi, i espera que potser RIMBAUD tingui la resposta. Finalment, la solució es tan senzilla que sembla amagada a plena vista, i només quan comprengui perquè el poeta ha deixat d'escriure podrà ser totalment lliure.
LA LÍNEA DE FUGA es tota una joia que uneix diferents disciplines, un còmic que parla d'història i també de filosofia, que ho fa de manera suggeridora, i no pas amb feixucs diàlegs, i que a més porta la poesia a la vinyeta. A més, el dibuix és excel·lent. En resum: brillant i divertit, complexe en el seu fons i lleuger en la seva forma.
EL MURO
Tots els grans drames històrics han generat grans obres, ja siguin novel·les, quadres o, evidentment, còmics. Títols com MAUS o PERSEPOLIS han passat a la història no només pels seus mèrits artístics, també per la controvèrsia que podien generar o les sensibilitats que podien tocar. Un bon exemple és EL MURO, un còmic de 2007 publicat ara aquí per NORMA que reflecteix de manera subjectiva la vida a l'Europa comunista de la Guerra Freda.
PETER SÍS, el seu autor, va néixer a Txecoslovàquia i va créixer rere el mur portant una vida més o menys rebel. Això vol dir: escoltant música rock i pintant quadres. SÍS va viure diferents processos d'obertura i tancament del país, sempre a l'ombra de l'antiga Unió Soviètica. L'autor explica de manera telegràfica com es vivia durant aquells anys, fixant-se de tant en tant en petits esdeveniments que posaven de manifest la rigidesa del règim comunista.
En aquest sentit, el relat de SÍS es marcadament proamercià, i sintetitza el seu missatge rere la idea que els americans són els bons i els russos els dolents. La veritat és que aquesta dicotomia és tant evident que es fa difícil discernir si l'autor la signa o si només es tracta del sentiment que regnava durant aquells anys a la Txecoslovàquia ocupada.
El resultat és més aviat un text il·lustrat amb bonics dibuixos que no pas un còmic; una manera senzilla d'apropar-se al dia a dia del cantó oriental del mur de Berlín. Un llibre apte per a tots els públics, sense gaires complicacions ni tampoc gaires pretensions.
BATGIRL: AÑO UNO
A priori un podria pensar que fer un any u sobre BATGIRL podria tenir poc interès, sobretot en aquest temps en que estan de moda els personatges profunds i els viatges al fons de la ment dels superherois. Intentar construir un retrat psicològic sobre BATGIRL seria un fracàs, així que encertadament SOCTT BEATTY i CHUCK DIXON han construït una història amb esperit retro i estètica cartoon.
BATGIRL, al igual que altres personatges femenins com SPIDERWOMAN, es va crear amb certa lleugeresa ara fa 50 anys, com a resposta a la suposada homosexualitat entre BATMAN i ROBIN. També lleugers eren els guions d'aquella època, quan els còmics estaven destinats simplement a entretenir. Amb aquest esperit, BEATTY i DIXON construeixin un còmic d'aventures divertit i sense pretensions. De fet, el personatge és només una excusa, una elecció intel·ligent per fer un còmic concret. Ja abans els dos autors havien signat ROBIN: AÑO UNO amb el mateix esperit, un esperit molt diferent al de BATMAN Y ROBIN de FRANK MILLER, un treball recent que intentava aprofundir en la psicologia del company de BATMAN. Amb les dues propostes a les mans resulta evident que a cert personatges els queden millors els guions simples.
BATGIRL: AÑO UNO explica les primeres aventures de la filla del comissari GORDON com a justiciera emmascarada, i encadena una sèrie d'aventures en les quals BATGIRL deixa en ridícul a tot un seguit de delinqüents de segona. El dibuix net amb estètica de dibuix animat de MARCOS MARTÍN no fa més que apropar encara més el còmic a qualsevol tipus de públic que no busqui res mes que passar una bona estona.
CAPITÁN AMÉRICA: OTRO TIEMPO
El guionista ED BRUBAKER va aterrar fa uns anys a la MARVEL amb una única idea al cap: recuperar al CAPITÁN AMÉRICA. I és que les vendes de la icona de l’editorial havien anat caient poc a poc en les darreres dècades. El personatge havia dedicat tota la seva vida a lluitar contra els nazis i més tard contra els comunistes, però amb l’arribada dels 90 va començar a rodar per les pàgines de la seva capçalera sense cap enemic clar fins que els lectors van dir prou. BRUBAKER, format en les històries de gènere negre, va reconstruir el personatge, aportant-li un costat fosc i misteriós.
Ara PANINI recupera la col·lecció de BRUBAKER a partir de la mort d’alguns dels seus companys i la consegüent dissolució de LOS VENGADORES. Aquest arc argumental enceta una sèrie d’esdeveniments que esdevindrien a llarg termini en la mateixa mort del personatge. Pel camí, però, BRUBAKER va escriure algunes de les històries més brillants del sentinella de la llibertat.
El guionista ens presenta un CAPITÁN AMÉRICA confús i enfonsat, fora lloc, com un vell soldat que no ha evolucionat amb el pas dels anys. S’ha tornat més violent i els seus mètodes comencen a no ser ben vistos, especialment per SHIELD. Els temors del mateix NICK FURIA prendran especial rellevància arran d’una sorprenent noticia: la mort de CRÁNEO ROJO. BRUBAKER construeix magistralment l’inici d’aquesta línia argumental presentat a l’enemic clàssic del CAPITÁN AMÉRICA com el dolent de la trama. Però res més lluny de les intencions de BRUBAKER, que mata a un personatge amb tanta història sense cap mirament. A partir d’aquí, el còmic pren un caire marcadament realista amb tocs d’intriga i joc d’espionatge, molt adient pel dibuix d'STEVE EPTING.
BRUBAKER va posar amb aquesta trama al CAPITÁN AMÉRICA de nou al lloc que li tocava, una trama decisiva en els esdeveniments que van culminar amb la CIVIL WAR. Però aquesta col·lecció no només destaca per la seva rellevància, ni només per l’excel·lent edició de PANINI: les seves històries destaquen per mèrits propis, i faran les delícies de qualsevol lector de còmics que hagi perdut la fe en els superherois, que no són pocs.
POWERS: PARA SIEMPRE
Amb POWERS, el guionista BRIAN MICHAEL BENDIS va fer una petita revolució en el món dels còmics, barrejant gèneres i introduint en l'univers dels superherois les maneres de fer de les històries de detectius. BENDIS, que s’havia fet un nom escrivint històries de gènere negre, va consolidar-se amb aquesta sèrie, i va posar a la palestra a MICHAEL AVON OEMING, un excel·lent i versàtil dibuixant.
LA SONRISA DEL MONO
JOSEP BUSQUET i POL provenen de l'escola JOSO. El primer, guionista, s'ha format en el món del fanzine, ha publicat a diverses revistes i va començar a tocar el cel amb LA REVOLUCIÓN DE LOS PINCELES, premi al millor guió del Saló Internacional del Còmic de Barcelona 2009. POL s'ha format en el camp de l'animació i els treballs multimèdia. Junts signen, LA SONRISA DEL MONO, un còmic destinat específicament al públic infantil, molt ben dibuixat i divertit.
LA SONRISA DEL MONO explica la història d'una noia obligada a canviar contínuament d'escola a causa del treball dels seus pares, una mena d'aventurers místics cercadors de tresors. La seva peculiaritat, evidentment, no encaixarà a cap escola, i a més els esperits malignes no li deixaran fer la seva.
Un bon còmic per tenir entretingut als fills o per regalar als nets, benintencionat però sense moralismes.
EL APARTAMENTO
El còmic coreà, el manwha, comença a fiançar-se al nostre país, i mica en mica alguns noms comencen a sonar als caps dels afeccionats al còmic. És el cas de DOHA, per exemple, o de KANG FULL, de qui ara es publica EL APARTAMENTO.
KANG FULL es va fer popular amb les seves tires publicades a Internet i va fer-se un nom com a autor de còmic sentimental. Però la seva trajectòria resulta paradigmàtica del còmic coreà, un còmic molt variat i farcit d'influències. I és que així són els autors coreans: versàtils. KANG FULL ha passat pel còmic dramàtic a la sàtira política i ara toca el terror amb tocs d'humor.
EL APARTAMENTO és un còmic fet amb esperit poc acadèmic, barrejant gèneres i trencant les normes clàssiques. Així el còmic comença amb cert regust al cinema de terror asiàtic modern i tendeix ràpidament cap a l'humor. KANG FULL explica la història d'un jove a l'atur que s'obsessiona amb els llums dels apartaments d'un edifici, que misteriosament s'apaguen a la mateixa hora. El jove comença a traçar un esquema i el relaciona amb una sèrie de morts estranyes. Però quan la història comença a fer-se repetitiva i el protagonista comença a esgotar-se, KANG FULL ens sorprèn donant-li la volta a l'estructura del còmic, i comença a construir una història coral on l'observador es converteix en observat, i tot comença a succeir llavors des de diferents punts de vista.
Tot i que el dibuix no està a l'alçada d'altres autors coreans, compleix amb la funció de vehicular una història que essencialment és divertida, que s'allunya d'estereotips i que sorprèn formalment. A més, els personatges estan molt ben filats, i el lector no pot fer res més que rendir-se davant la seva humanitat. Ideal per a no iniciats.
HOUSE OF MYSTERY
Els fans de NEIL GAIMAN i del llegat que va deixar a DC durant els 90 estan d'enhorabona, perquè HOUSE OF MYSTERY té molt de l'esperit VERTIGO d'aquella època.
La sèrie no només pren una de les idees de THE SANDMAN, la de la posada màgica en la qual la moneda de canvi son les batalletes, sinó que recupera l'univers màgic que GAIMAN va explotar a les seves sèries més conegudes. Nimfes, peixos parlants, cases amb vida, però també zombies i amants carnívores són els protagonistes d'algunes de les històries que s'expliquen dins d'aquesta casa del misteri.
Com no podia ser d'una altra manera, tots aquests contes estan filats per un historia central, la de la mateixa casa i la de la protagonista del còmic, vinculada espiritualment a ella. Una jove arquitecte que somia cada nit amb una casa impossible fins que un dia, inexplicablement, entra en ella, i ja no en pot sortir.
A més, els seus autors són garantia de qualitat, i es que les dues persones darrera aquesta serie son BILL WILLINGHAM i MATTHEW STURGES, dos de les ments pensants de VERTIGO en els darrers anys; a més, la llarga llista de dibuixants que il·lustren les diferents històries és esplèndida. Recomanable per a fans de VERTIGO ancorats en la dècada dels 90.
ROSALIE BLUM
De vegades les paraules no fan justícia a un còmic, i comentar-lo no li fa cap favor, tampoc. De ROSALIE BLUM poc es pot dir que no s'hagi dit ja d'altres còmics: es tracta d'un treball contemplatiu sobre l'avorrida vida a províncies escrit i dibuixat per una jove autora més propera a la il·lustració que no pas al còmic.
És cert, de còmics com aquest hi ha un munt, així que les seves virtuts es troben a les seves subtileses: en els personatges, en el seu comportament, en la peculiaritat de la seva manera de fer.
El protagonista d'aquesta trilogia de CAMILLE JOURDY es un barber d'uns quaranta anys que viu sense cap objectiu ni pla de futur enganxada a la seva protectora mare. Un dia qualsevol, es troba amb una dona que li genera certa sensació de dejà-vú, i ja no pot treure-se-la del cap. El protagonista comença llavors una persecució sense sentit que el durà no sabem ben bé on, com a mínim fins que no surti a la llum el proper número.
Un lectura per tardes tranquil·les de tardor, per a persones tranquil·les.
EL SOLDADO DESCONOCIDO
GATH ENNIS s'ha consolidat ja fa temps com un autor únic, personal i infrangible. Els seus còmics no entenen de tendències i mai ha posat un guió al servei d'un dibuixant de moda. A més, el guionista mai s'ha allunyat del seu camí, i tota la seva obra es pot entendre com un quadre modern sobre un únic tema: la violència. La violència com a catarsi, com a element artístic, com a instrument políticament incorrecte, com a recurs irònic i fins i tot com a broma. La violència en tots els aspectes: per entretenir i per fer reflexionar.
EL SOLDADO DESCONOCIO era, llavors, un caramel per a ENNIS. Es tracta d'un personatge que s'havia mogut per les ombres de l'editorial DC, un soldat sense nom ni rostre que havia lluitat des de la Segona Guerra Mundial pels valors dels Estats Units. Un CAPITÁN AMÉRICA obscur, fidel a l'esperit de la DC. Un fatxa en tota regla. Aquest personatge serveix a ENNIS per construir un retrat dur i fosc del somni americà.
La història d'aquest soldat s'ens presenta a petits bocins, de la mà de diversos testimonis que han presenciat les decisives intervencions del personatge en diferents conflictes internacionals. Aquests testimonis formen ara part d'una llista negre que el protagonista del còmic, un recte i benintencionat agent de la CIA, ha d'investigar.
El resultat es una trama política violenta de la qual ENNIS no en pren part; simplement ens presenta els diferents personatges i els seus motius. En aquest sentit, els dubtosos mètodes del soldat i la seva fe cega en la política exterior dels Estats Units resten al còmic com la sublimació d'un esperit, d'unes idees i d'una causa.
Un bon còmic d'ENNIS, encertadament dibuixat KILIAN PLUNKETT, amb aquest cert regust fosc que tenen totes les reedicions dels 90.
BOTCHAN ON BOTCHAN
LA ÉPOCA DE BOTCHAN és un manga únic que va començar a publicar-se l'any 1987. Principalment destaca per ser un còmic històric inusualment dens sobre uns dels períodes més importants per entendre el Japó actual: l'era Meiji, entre el segle XIX i el XX.
BOTCHAN, per altra banda, és la novel·la més important de NATSUME SOSEKI, un dels més coneguts autors japonesos.
Els autors del còmic, JIRO TANIGUCHI i NATSUO SEKIKAWA, prenen aquesta novel·la i la converteixen en la icona d'una època que va marcar l'esperit del Japó modern i l'inici de l'obertura del país cap a occident.
BOTCHAN, la novel·la, va ser publicada per capítols i originalment l'any 1906 i explica amb aire còmic les experiències de l'autor com a professor. El protagonista es un jove de bona família procedent de Tokio que es veu conduit a fer de professor a províncies. Allà el seu caràcter contradictori, infantil i impulsiu xoca amb la vida vilatana i la manera de funcionar de l'escola.
L'obra, que tradicionalment s'ha considerat com EL GUARDIÀ ENTRE EL SÈGOL japonès, caricaturitzava una nova generació, i, en el fons, un nou Japó. Un Japó que patia fortes contradiccions a causa de la lluita interna entre les forces conservadores i els nous aires procedents d'occident. La lluita entre allò antic i la 
novetat no només es manifestava als carrers, en forma de revolta, protesta o censura: era una contradicció que molts japonesos assumien de manera interna també.
Això és el que li succeeix al protagonista de bona part del còmic, el mateix NATSUME SOSEKI, un intel·lectual japonès que desprès d'un viatge per Europa torna en un profund estat de desassossec a causa del xoc cultural. Els autors construeixen a partir d'aquí una historia molt coral que barreja ficció i història i que explica el llarg període de transformació que pateix Japó durant l'era Meiji. Els personatges que van apareixent al còmic i que van intercanviant-se el protagonisme manifesten en moltes ocasions diferents aspectes del caràcter del protagonista de BOTCHAN, la novel·la. Així, TANIGUCHI i SEKIKAWA executen la idea original de SOSEKI, i extrapolen la personalitat dels japonesos al propi Japó.
Però en bona mesura l'esperit del còmic s'allunya molt del de la novel·la. El text de SOSEKI destaca per el seva frescor i de fet avui encara sorprèn la seva modernitat. És una novel·la còmica en tota regla, centrada en un únic personatge i que utilitza la ironia per deixar la reflexió en mans del lector. El còmic, per la seva banda, resulta molt més dens i marcadament contemplatiu, amb un ritme molt pausat i reflexiu i amb una quantitat de personatges tant gran que de vegades es fa difícil seguir el fil de tot el que succeeix. El resultat, però, és molt semblant, i és que els dos treballs parlen del mateix: d'un país massa vell que de sobte es sent com un nadó en bolquers.
Escrits
